La història de Julen Saenz de Ormijana: Superació i passió pel Trial

Descobreix la fascinant trajectòria de Julen Saenz de Ormijana, una de les figures més destacades del trial actual. En aquest article, el pilot vitorià ens obre les portes de la seva carrera esportiva per compartir com un nen fascinat pels obstacles als carrers del seu poble va aconseguir escalar fins a convertir-se en Subcampió del Món i Campió d’Espanya 2026. No és només la història d’un esportista d’elit, sinó un relat sobre la importància de prendre decisions difícils i mantenir la constància quan el camí s’omple de pedres.

Acompanya en Julen en un recorregut que va des de les seves primeres pedalades amb una Monty 219 fins als secrets de la seva preparació física i recuperació muscular en l’alta competició. A través de les seves vivències, entendràs que l’èxit en el trial no només depèn de l’equilibri sobre la bicicleta, sinó de la capacitat mental per superar lesions i aprendre que, en l’entrenament d’alt rendiment, "menys és més".

Julen Saenz de Ormijana: El meu camí de Campió d’Espanya a Subcampió del Món de Trial

Sóc Julen Saenz de Ormijana, pilot de Trial UCI, actual Subcampió del Món i Campió d’Espanya 2026.

Des de petit he estat molt vinculat a l’esport. Sempre he estat un nen molt actiu i apassionat per provar diferents disciplines, tant esports d’equip com individuals. Em cridaven especialment l’atenció aquells esports que eren diferents dels altres.

El meu pare era un gran apassionat del trial en moto, però clar, amb 8 anys una moto no era la millor opció. Així que vaig haver de conformar-me amb la bici que tenia a casa. Vaig començar a pujar i baixar escales pel poble, intentava fer caballets i provar coses noves. Fins i tot recordo que li treia el seient a la bici perquè s’assemblés més a una autèntica bici de trial.

Després de veure quant m’agradaven les dues rodes, el meu pare va decidir portar-me a una competició regional a Oiartzun (Gipuzkoa). Allà competien pilots de tots els nivells. Va ser la primera vegada que vaig veure amb els meus propis ulls què era el trial i tot el que es podia fer amb aquestes bicicletes.

Guardo aquest record amb molt d’afecte, perquè va ser el meu primer contacte amb el que acabaria sent l’esport de la meva vida.

La competició es celebrava en plena natura, a la muntanya, al costat d’un riu. Les zones estaven a les ribes i els pilots havien de superar obstacles com roques, terra i fins i tot travessar l’aigua amb la bicicleta. Aquell espectacle em va fascinar. Sens dubte, em vaig enamorar d’aquest esport.

A partir d’aquell moment el meu pare em va apuntar a una escola de trial de l’ajuntament de Vitoria-Gasteiz. Tots els dissabtes anàvem a entrenar. Durant les primeres setmanes em deixaven una bicicleta per provar, ja que aquestes bicis són força especials i cares per comprar-ne una sense saber si realment t’agradaria.

En el meu cas, no hi va haver cap dubte. Després d’unes setmanes provant la bici, ja tenia clar que volia la meva. Veient la il·lusió que tenia, els meus pares em van regalar la meva primera bicicleta de trial: una Monty 219.

Aquesta bici va marcar un abans i un després per a mi. Amb ella vaig fer els meus primers salts, vaig aprendre a girar, a frenar amb precisió i a aixecar la roda posterior. Així van ser les meves primeres pedalades en el trial.

Com he comentat abans, era un nen amb força equilibri i habilitat per a aquest esport, però en cap moment vaig pensar que arribaria fins on sóc avui.

El dia que vaig decidir prendre-m’ho seriosament

Vaig començar a practicar trial als 10 anys, però hi havia un problema: també practicava dos altres esports.

D’una banda hi havia el trial, que entrenava gairebé a diari. M’encantava aprendre nous trucs i superar els meus propis límits. També jugava a pilota a mà, on estava apuntat a activitats extraescolars i alguns dissabtes teníem partits que coincidien amb els entrenaments de bici. I, a més, m’encantava jugar a futbol amb els meus amics, que estaven en un equip i sempre intentaven convèncer-me perquè m’hi apuntés.

Va arribar un moment en què era impossible fer-ho tot. Els meus pares em van dir que havia d’escollir un dels tres esports.

Va ser una decisió difícil, però les dues rodes sempre havien tingut alguna cosa especial per a mi. Vaig triar el trial, una decisió que sens dubte marcaria un abans i un després en la meva carrera esportiva.

El trial és un esport minoritari i no tothom està preparat per practicar-lo. No és fàcil pujar-se a una bicicleta sense seient, amb una postura molt avançada i força inestable comparada amb una bicicleta convencional.

A més, dominar les tècniques bàsiques del trial —com pivotar, girar, mantenir l’equilibri o baixar obstacles— requereix molta habilitat, coordinació i hores d’entrenament. Però sobretot, requereix una cosa fonamental: constància.

L’esport ho ha estat tot per a mi.

Des de petit era la meva manera de desconnectar de la vida diària. Quan agafava la bicicleta de trial, la meva ment s’oblidava de tot la resta. En el moment que em posava el casc, els guants i pujava a la bici, alguna cosa canviava dins meu. Sentia una barreja de felicitat i energia difícil d’explicar.

També era una lluita constant amb mi mateix: intentar superar el que havia fet el dia anterior, desbloquejar noves tècniques o saltar obstacles cada cop més grans. Però no tot ha estat un camí de roses.

He hagut de caure moltes vegades per aconseguir allò que somiava. Hi havia dies en què les coses no sortien com volia o no aconseguia superar certs obstacles. Tot i això, sempre he tingut clar una cosa:

Si no ho intentes, mai ho aconseguiràs.

Al llarg dels anys he hagut de lluitar contra molts pensaments negatius que em deien que ho deixés o que tot l’esforç no serviria per a res.

Un dels meus majors dons sempre ha estat la constància. Recordo especialment quan tenia 17 anys, en el meu primer any a la categoria Junior. Vaig aconseguir un segon lloc al Campionat d’Espanya, un resultat increïble per ser la meva primera temporada. Aquell any portaven al Mundial els tres millors pilots, però finalment no em van convocar.

L’any següent era la meva gran oportunitat, però el Campionat d’Espanya no va sortir com esperava i vaig acabar en cinquena posició, quedant-me una altra vegada fora del Mundial. Van ser anys molt durs, perquè sentia que tenia el nivell per lluitar per les primeres posicions, però els resultats no acabaven d’arribar.

Després de l’etapa Junior vaig passar a Élite, la categoria màxima del trial. Els dos primers anys van ser molt difícils. El nivell era altíssim i aconseguir una plaça per al Mundial semblava gairebé impossible.

Després va arribar un moment clau: la pandèmia. Vaig decidir canviar de categoria i passar de 20” a 26”, és a dir, canviar el diàmetre de les rodes de la bicicleta. Aquell any no hi va haver competicions, així que em vaig centrar a entrenar i adaptar-me a la nova bici. Al principi va ser molt complicat perquè les mesures són molt diferents i la manera de pilotar canvia força. Però a poc a poc vaig començar a notar una gran progressió. El 2021 va ser un dels millors anys de la meva carrera: vaig entrar en un equip oficial i vaig aconseguir competir al Mundial. Però no només això: vaig guanyar les meves dues primeres medalles:

• Plata individual
• Or per equips

Va ser un somni fet realitat. Però després d’aquell gran moment van arribar nous problemes. Vaig començar a tenir molèsties al genoll esquerre. Un dels meniscs estava fissurat i van haver d’operar-me. La recuperació va ser llarga i complicada, i hi va haver moments en què vaig arribar a pensar que mai tornaria al meu millor nivell.

Gràcies a la feina i la constància vaig aconseguir tornar a entrenar i classificar-me per al Mundial de 2022. Tanmateix, quan semblava que tot tornava a anar bé, a l’última volta de la cursa em vaig trencar el colze i vaig haver d’abandonar. Van ser anys molt durs, tant física com mentalment. Però si alguna cosa he après en tot aquest camí és que, després de cada caiguda, sempre es pot tornar més fort.

Per què entrenar menys pot fer-te rendir més

Fa uns anys entrenava moltes hores al dia sobre la bici de trial. El problema era que no sempre eren entrenaments de qualitat. De vegades una sessió que havia de durar una hora acabava convertint-se en tres hores d’entrenament, però amb molta fatiga i un rendiment molt menor. Amb el temps vaig adonar-me d’una cosa important:

De vegades, menys és més.

Pensem que entrenar més hores significa millorar més ràpid, però no sempre és així. Ara treballo amb sessions planificades pel meu entrenador. Intento donar el 100% durant el temps marcat, buscant que l’entrenament sigui intens i eficaç. Això em permet recuperar-me millor i arribar en millors condicions a les sessions de gimnàs. A més, una cosa que m’ajuda molt és cuidar la recuperació muscular.

Després d’entrenaments intensos o abans d’una competició sempre faig una petita rutina d’estiraments i mobilitat. Això em permet arribar l’endemà amb el cos més solt i preparat. Un dels meus companys habituals en els viatges a competicions és el rodet de massatge. Abans d’anar a dormir acostumo a fer diversos exercicis per relaxar els músculs i dormir millor.

Aquest any, a més, compto amb el suport de SIZEN, que m’ajuda a recuperar el tren inferior després dels entrenaments o abans de competir. Les primeres sensacions amb les botes han estat increïbles. La sensació és molt similar a les sessions de rodet que acostumo a fer abans de dormir: ajuden a relaxar els músculs i estimulen la circulació per millorar la recuperació. Sens dubte, els faré molt ús aquesta temporada.